‘Weltschmerz (títol provisional)’: Partida de petanca existencial

Hi ha creadors atípics, hi ha creadors amb personalitat, i llavors tenim Ferran Dordal Lalueza. El fet que hagi titulat el seu últim espectacle Weltschmerz (títol provisional) ja ens dona algunes pistes. Es podria resumir amb la frase “l’obra on juguen a petanca”, però Weltschmerz és molt més. Dramaturg, dramaturgista, docent, editor i director, Dordal exemplifica en els seus múltiples oficis les dificultats contemporànies per viure del teatre. El nostre protagonista és un treballador autònom, és clar. Amb la seva última creació ens parla de dubtes i de procrastinació, de beques destinades a l’escriptura i de navegacions per internet, de lectures abandonades i de relacions sentimentals que es deixen en pausa perquè un dels dos no pot imaginar el futur. Així, en general: el futur del nostre món.

Però comencem pel principi. És a dir, per l’etimologia. Welt en alemany vol dir “món”, i Schmerz és “dolor”; per tant, Weltschmerz fa referència al dolor que ens provoca el món. Ja sigui físic o espiritual, propi dels filòsofs alemanys del segle XIX o del nostre present líquid i esmunyedís. El “títol provisional” entre parèntesis s’ha acabat quedant, paradoxa de la irremeiable condició transitòria del nostre món. Tot en aquesta vida és momentani, i el teatre és efímer, com ho són les llàgrimes en la pluja. I per què la petanca? Per què no? Esport d’origen provençal, la pràctica té història i molts antecedents, però va ser gràcies al reuma que es va passar a jugar com es fa avui dia. Aquí ens sembla un tema de jubilats, però només cal anar a França per comprovar que al país veí el practica gent de totes les edats. Som davant d’un esport tranquil, proper a la meditació, on la punteria i la destresa es barregen amb l’atzar, la física i la impredictibilitat de la vida.

L’espectacle és una partida de petanca, i viceversa: els quatre membres de l’equip artístic són alhora els creadors i els jugadors de la peça. Ferran Dordal Lalueza al text i la direcció, Marc Salicrú a l’escenografia i la il·luminació, Clara Aguilar a la música i l’espai sonor, i Albert Pérez Hidalgo a la interpretació. A l’autor no li agrada el teatre de text, però ha escrit una obra amb molt de text: en escena es projectarà, es dirà en off (amb la veu assossegada d’Albert Prat) o el llegiran els mateixos intèrprets, que s’aniran passant el micròfon sense parar de jugar ni un moment. Aquí el més important és la petanca, no el text: són les jugades les que delimiten quin fragment llegeix cadascú. Cada funció, per tant, és diferent. Com passa amb la vida.

L’espectador es pot sentir aclaparat, en un primer moment, per aquest teatre assagístic i discursiu, que ronda pels pensaments de l’autor com un riu sinuós. Ferran Dordal Lalueza és el nostre dramaturg més germànic, i la peça es podria programar perfectament al HAU 2 de Berlín. Les emissions de carboni, les milaneses amb patates, el neoliberalisme o l’amor acaben tots en el mateix pla, mentre els espectadors anem quedant hipnotitzats per la dansa de la petanca. Dos moments escènics insuflen vida a aquest ritual pagà i postdramàtic: Marc Salicrú humiteja la terra con una d’aquestes motxilles d’aigua amb dosificador per, a continuació, passar un rasclet per tota la pista. Un camp de petanca és, també, un jardí zen on es pentinen els pensaments. L’autor de Weltschmerz té sentit de l’humor, tot i que no ho sembli: una cita en anglès llegida per Albert Pérez Hidalgo es converteix, de sobte i gràcies al fum artificial, en una escena pròpia dels britànics Forced Entertainment. Entreteniment forçós i filosofia, dubtes i estadístiques, desencant i copes de vi amb amigues i veïnes. Tot això és Weltschmerz (títol provisional). I tot això ho és en un món, el nostre, on ningú ja no recorda on ha llegit el que ha llegit.